Els anys següents van ser un batibull. Les farmacèutiques van intentar
crear medicaments eficaços que ajudessin als malalts, però no van haver-hi
resultats gaire satisfactoris. Com a conseqüència, es van donar nombroses
manifestacions demanant medicació per a tothom. A més a més, també
reivindicaven que l’estat no donava prou pressupost per la recerca de la cura. Moltes
associacions afirmaven que la manca de diners destinats a la investigació era
causada per l’homofòbia del govern. Personalment, crec que el missatge que
volien donar era que si el grup afectat per la malaltia hagués sigut, per
exemple, tots els advocats o arquitectes dels E.E.U.U. els fets haguessin
transcorregut d’una manera totalment oposada.
El nombre de malalts creixia exponencialment arreu del món i, per tant, el
de morts també. Va deixar gairebé tots els països del nostre planeta afectats.
Va haver-hi una generació de joves que va perdre milers i fins i tot milions de
persones. La majoria d’integrants de les comunitats gais de les ciutats més
importants dels E.E.U.U. van morir o perdre tots els amics i coneguts que
tenien. Al següent vídeo tenim el testimoni d’un home on explica com era el seu
dia a dia durant el punt àlgic de la pandèmia, entre el minut 8:47 i el 9:24.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada